No escriuré amb objectivitat sobre La vida loca, la primera novel.la publicada del meu germà.

Em consola pensar que ningú pot fer mai una crítica ‘objectiva’ de qualsevol expressió d’art.

Segurament la primera sorpresa en començar aquest llibre és obertament subjectiva: com podia ser que el meu germà (a qui conec des de fa ja uns anys  ; ) hagi estat capaç d’escriure per boca del Jónas, un personatge amb una personalitat tant singular i un vocabulari tant personal? Sorpresa i admiració van ser les primeres sensacions que vaig detectar en endinsar-me en aquest llibre.

Un cop superades, vaig entrar de ple en la història tendra i original del nen protagonista d’aquesta història, i el seu món particular.

Una família especial, la soledat del que és diferent, l’amistat i el relat entrellaçat de vàries vides et captiva al llarg de cada capítol.

D’una banda l’aproximació subtil a l’autisme, una paraula que no apareix en tot el llibre. D’altra l’estructura deliciosa que va donant sentit a les diferents històries per construir un final sorprenent.

Algú que feia de mestre en això d’escriure va dir una vegada que s’havia de deixar el millor pel final.

No us ho podeu perdre, aquest cas és un ‘best practice’!.

M’encantaria que algú fos capaç de fer-ne una pel.licula d’aquesta novel.la. Tot i que el Jónas que cadascu tenim al cap seria difícil de reproduïr… ese men, és tant especial.